Article: L'evolució de l'ésser humà i de la ment
Data: 11/11/03

Sabem que els éssers humans d'aspecte modern varen evolucionar a partir d'un homínid més antic, Homo erectus. Però la manera com es va produir aquesta evolució és una qüestió envoltada de controvèrsia a la disciplina de la paleoantropologia. Un dels aspectes que han rebut més atenció és la relació entre les poblacions de neandertals i les poblacions d'éssers humans d'aspecte modern. Els neandertals varen habitar parts d'Europa i el Pròxim Orient fa entre 300.000 i 30.000 anys. Estaven ben adaptats al clima fred, eren més robusts que nosaltres, i tenien unes extremitats més curtes, un nas ample, uns grans arcs supraorbitals i una capacitat cranial superior, com a mitjana, a la de l'Homo sapiens. Però quin va ser el destí d'aquests homínids?
Actualment hi ha dues perspectives generals sobre les relacions filogenètiques entre neandertals i els éssers humans d'aspecte modern. La primera, la hipòtesi del reemplaçament, proposa que les poblacions anteriors de neandertals veren ser substituïdes bruscament, i sense encreuament genètic, per poblacions d'éssers humans d'aspecte modern. La proposta alternativa, coneguda com a hipòtesi de l'evolució multiregional, proposa que s'hauria donat una transició gradual en nombroses zones distintes des de les formes arcaiques cap a les modernes, un procés en el qual els neandertals haurien contribuït al genoma dels humans moderns.
Fins fa poc s'havien obtingut seqüències d'ADN mitocondrial (ADNmt) de quatre exemplars de neandertal. Els resultats de l'anàlisi d'aquestes mostres situava els neandertals als llindars de la variabilitat genètica dels humans actuals, de manera que donaven suport a la hipòtesi del reemplaçament. Malgrat això, el procediment és molt susceptible de contaminació, i ha estat contestat per alguns investigadors. En aquest clima, Svante Paabo, de l'Institut Max Planck d'antropologia evolutiva (Leipzig), el passat 11 d'octubre va presentar a Chicago, en una commemoració del centenari del naixement de Louis Leakey, els resultats d'unes anàlisis lliures de contaminació de seqüències de cinc nous espècimens de neandertals i de cinc espècimens fòssils d'humans moderns que coincidiren a Europa amb els neandertals. Els resultats pareix que diferencien els espècimens neandertals dels humans moderns, de manera que es descartaria la possibilitat d'un ampli intercanvi genètic entre les dues poblacions. Es podria entendre que aquest resultat dóna suport a la hipòtesi del reemplaçament, però realment el que fa és mostrar les inadequacions dels dos models entesos estrictament. Com adverteix Svante Paabo, els resultats exclouen un intercanvi genètic superior al 25%, i per tant no es pot descartar que hi hagués hagut un cert intercanvi. És a dir, és possible que, després de tot, els neandertals no hagin desaparegut sense rastre. Encara queda per demostrar que els neandertals no varen deixar un petit rastre en nosaltres.
S'estima que la nostra espècie, Homo sapiens, va aparèixer fa devers 150.000 anys. Però l'evidència clara d'un pensament simbòlic i de capacitats cognitives modernes no s'ha reconegut fins a l'explosió artística del Paleolític superior, fa aproximadament 40.000 anys. Aquesta visió tradicional considera que en aquell moment es va produir una mena de revolució cognitiva que conduiria a l'aparició de l'art i del llenguatge, junt amb altres capacitats cognitives normalment atribuïdes exclusivament a l'ésser humà. En oposició a aquesta visió tradicional, al mateix acte de Chicago, Sally McBrearty, de la Universitat de Connecticut, va presentar proves que l'aparent revolució cognitiva del Paleolític superior europeu és deguda a una discontinuïtat del registre arqueològic i no a un canvi cognitiu sobtat, i proposà un camí gradual des de manifestacions simbòliques més antigues fins a les més recents, amb variacions als materials utilitzats en aquestes manifestacions. Durant la seva exposició va assenyalar evidències d'enterraments deliberats antics, d'ornaments datats en 100.00